El matrimoni Arnolfini

Per tu l'India
van ser tres mesos vitals;
per mi van ser
noranta dies a l'exili.
les fotos surts tan guapa
i tan morena,
i jo així amb pinta
com de Bonnie Prince Billy.
I contemplant el Taj Mahal
desde l'últim angle
que ens quedava,
em vas fer una pregunta
que no em negaràs
que tenia mala baba:
"Un marajà va perdre la dona
i aquest palau li va fer construir.
Si ens passés això a nosaltres,
què faries tu per mi?"
I no vaig saber què dir...

Un any vas dir:
"pel pont de la Puríssima
creuem l'Atlàntic,
anem als Estats Units.
Un puja i baixa,
quatre compres per Manhattan,
que el dòlar ara
està per terra
i en podrem treure profit". 
I contemplant un edifici,
unes columnes rotllo antic,
vas dir: "caram!
Som a un lloc mític,
fes una foto, és Wall Street!
Aquí es un hall ple de pantalles,
terra amb parquet,
homes i crits.
Per què ara puja?
Per què ara baixa?
On hi ha el secret
per fer-se ric?
I no vaig saber què dir.
I no vaig saber què dir.
I no vaig saber, no...

I et va agafar
aquell rampell per la pintura,
i vam volar a Viena
a saciar aquell desig.
Jo el món de l'art, ho reconec,
no puc dir pas que el domini,
de l'institut se'm va quedar
només el matrimoni Arnolfini.
I contemplant un Gilles deies:
"però mira el traç,
però quins colors!
No pots percebre per la mirada
què profund que era el seu dolor?
Fixa't la llum
què ben tractada,
tot detalls, res perquè sí.
mi m'exalta,
a mi em provoca,
i digues tu,
què et fa sentir?"
I no vaig saber què dir.
I no vaig saber què dir.
I no vaig saber, no...

I després de molt de temps
ja ho he trobat,
ja sé què dir!
Hi ha més coses que tinc clares
amb tots aquests anar i venir.
Que es forrarà el tiu que patenti
les abraçades d'aeroport,
són -va, ho diré!-,
les que ara et trenquen,
però que demà et fan més fort.
Que l'única veritat arreu
que és clara, rassa i pura,
és que al pot petit sempre
hi haurà poca confitura.
I que tornar sempre
és la millor part de l'aventura.
Tornar sempre és la millor
part de l'aventura.
 
Tornar sempre és la millor
part de l'aventura...

El matrimonio Arnolfini

Para ti la India
fueron tres meses vitales;
para mí fueron
noventa días en el exilio.
En las fotos sales tan guapa
y tan morena,
y yo así con pinta
como de Bonnie Prince Billy.
Y contemplando el Taj Mahal
desde el último ángulo
que nos quedaba,
me hiciste una pregunta
que no me negarás
que tenía mala baba:
"Un marajá perdió a su mujer
y este palacio le hizo construir.
Si nos pasara esto a nosotros,
¿qué harías tú por mí?"
Y no supe qué decir...
 
Un año dijiste:
"para el puente de la Purísima
crucemos el Atlántico,
vamos a Estados Unidos.
Un sube y baja,
cuatro compras por Manhattan,
que el dólar ahora está
por los suelos
y podremos sacar provecho". 
Y contemplando un edificio,
unas columnas rollo antiguo,
dijiste: "¡vaya!
Estamos en un lugar mítico,
haz una foto, ¡es Wall Street!
Aquí es un hall lleno de pantallas,
suelo con parquet,
hombres y gritos.
¿Por qué ahora sube?
¿Por qué ahora baja?
¿Dónde está el secreto
para hacerse rico?
Y no supe qué decir.
Y no supe qué decir.
Y no supe, no...
 
Y te cogió
ese arrebato por la pintura,
y volamo